dimecres, 5 d’abril de 2017

El fang dels segles

      a Luca                                                 .



La ciutat es medeix pels ponts,
per si les garses recorden
que hi ha dues ribes, mínim.

Els llambordins encara en parlen:
Que m'és de bell aquest riu
que anega als seus habitants
en els estrats de la memòria.

La presència del rastre, 
El fang dels segles,
Les campanes incessants,
Botticelli, Dante.
Els fantasmes contents
és passegen amb calma
inspirant profundament, 
fruint en la latència, 
disfrutant del sol dels vius,
als jardins, a les places, als marges del riu.

T'acarona Florència
amb proximitat i confiança.
Ets viu amb la brisa del vespre, 
amb les liles, els lliris, els xiprers, la ginesta.
Ets viu i en el vi hi trobes preuada l'àmfora
com a tresor: l'herència.

En l'extrem
aquesta és 
una Bellesa tranquil.la. 







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada